TRASTORN DEL CONTROL DELS ESFÍNTERS

Els trastorns de l’eliminació es caracteritzen per un patró d’evacuació de femta o d’orina en llocs inadequats per un nen/a, el qual té un nivell de desenvolupament que hauria d’implicar tenir la capacitat de controlar els esfínters.

El control de l’intestí i de la bufeta es desenvolupa gradualment durant un període de temps en la primera infància, sent necessaris uns hàbits d’higiene que actuïn com a precursors d’aquesta habilitat. L’adquisició dels hàbits d’higiene està influenciada per diversos factors: capacitat intel·lectual, maduresa social, interacció psicològica entre el nen/a i els pares, entre d’altres.

Existeix una edat aproximada a la que els nens/es adopten el control dels esfínters, que és entre els dos i tres anys aproximadament. La retenció urinària nocturna és la que s’adquireix més tard habitualment, donat que es necessiten unes habilitats evolutives més complexes per despertar-se per la nit al sentir que la bufeta està plena. En general, el control nocturn es dona entorn els tres anys, però hi ha casos que no es produeix fins als quatre o cinc anys.

El DSM-5 defineix dos trastorns de l’eliminació: l’enuresi i l’encopresi.

• Enuresi

És l’emissió repetida d’orina en el llit o a la roba, ja sigui voluntària o involuntària.

L’edat és d’almenys 5 anys i pot ser diürna, nocturna o ambdues.

També, és important diferenciar entre l’enuresi primària, aquell nen que mai ha après a controlar el pipí, i l’enuresi secundària, un nen que durant 6 mesos ha après a controlar i després ha tornat a fer-ho.

• Encopresi

És l’excreció repetida de femta en llocs inapropiats (p. ex., a la roba, en el sòl), ja sigui involuntària o voluntària. Almenys un d’aquests episodis es produeix cada mes durant un mínim de 3 mesos.

L’edat és d’almenys 4 anys. Pot donar-se amb restrenyiment i incontinència per desbordament: Existeixen proves de la presència de restrenyiment en l’exploració física o la història clínica. O bé, sense restrenyiment i incontinència per desbordament: No existeixen proves de la presència de restrenyiment en l’exploració física o la història clínica.

En ambdós trastorns, s’ha de tenir en compte que aquests no siguin provocats per l’efecte d’un medicament o per una altra afecció mèdica.

► TRACTAMENT

És molt important recordar que fer-se pipí no és culpa del seu fill ni una cosa que pugui controlar. Per tant, no s’han de castigar aquestes conductes. S’ha d’esbrinar la causa i tractar-la.

Els tipus de tractament utilitzats:

• Alarmes d’incontinència.
• Pautes parentals per establir hàbits de fer pipí o despertar durant la nit.
• Esbrinar les causes psicològiques secundàries (ansietat, pors, estat d’ànim) i intervenir-hi.
Per tant, és imprescindible una detecció precoç i exploració per part dels professionals per tal d’aconseguir el millor pronòstic possible, ja que en la majoria dels casos i amb els tractaments eficaços que disposem en l’actualitat, l’evolució és favorable.