TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT (TDAH)

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament d’origen multifactorial que s’inicia en la infància i pot persistir en l’adolescència i l’edat adulta. Es caracteritza per un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix de manera significativa en el funcionament acadèmic, social i familiar.

La seva etiologia és complexa i implica una interacció de factors genètics, neurobiològics i ambientals. Les investigacions apunten a diferències en el funcionament de determinades xarxes cerebrals implicades en l’autoregulació, el control inhibitori, la planificació i l’atenció sostinguda.

El TDAH no es tracta d’un problema de mandra, manca d’interès o mala educació. El TDAH implica una dificultat en:

• L’atenció sostinguda
• El control inhibitori
• La planificació i organització
• La gestió del temps
• La regulació emocional

Per parlar de TDAH, els símptomes han d’interferir de manera significativa en la vida acadèmica, social o familiar i han d’estar presents en diferents àmbits de la vida de la persona.

Presentacions clíniques
Segons els criteris diagnòstics actuals, el TDAH es classifica en tres presentacions, en funció del predomini simptomàtic:

• TDAH inatent

Es caracteritza principalment per dificultats en:

• Mantenir l’atenció en tasques acadèmiques o activitats quotidianes
• Organitzar tasques i gestionar el temps
• Seguir instruccions completes
• Finalitzar activitats iniciades
• Evitar distraccions internes o externes

Sovint poden semblar distrets, oblidar tasques o materials, perdre objectes i mostrar dificultats en la planificació. En alguns casos, aquests infants passen més desapercebuts perquè no presenten conductes disruptives.

Manifestacions habituals:

• Es distreu amb qualsevol estímul (un soroll, un pensament, el que passa fora de la finestra).
• Comença els deures però no els acaba.
• Oblida entregar treballs tot i tenir-los fets.
• Perd sovint l’agenda, l’estoig o la roba.
• Li costa seguir instruccions amb diversos passos.
• Sembla que no escolti quan se li parla directament.

• TDAH hiperactiu-impulsiu

Es manifesta per:

• Inquietud motora constant
• Dificultat per romandre assegut o quiet en situacions que ho requereixen
• Parlar excessivament
• Respondre abans d’hora
• Interrompre converses o jocs
• Dificultat per esperar el torn

En infants petits predomina la hiperactivitat motora. En l’adolescència, aquesta pot disminuir, però la impulsivitat (verbal, emocional o conductual) sovint es manté, podent afectar les relacions socials i el rendiment acadèmic.

• TDAH combinat

Inclou símptomes significatius tant d’inatenció com d’hiperactivitat-impulsivitat. És la presentació més freqüent en edat escolar.

El TDAH pot afectar:

• El rendiment acadèmic
• L’autoestima
• Les relacions familiars
• Les habilitats socials
• La regulació emocional

Una detecció precoç i una intervenció adequada milloren significativament el pronòstic i la qualitat de vida.

► TRACTAMENT

Actualment disposem de tractaments psicològics, educatius i psicofarmacològics amb una sòlida evidència científica per abordar el TDAH en infants i adolescents.

La intervenció sol ser multimodal, combinant estratègies adaptades a les necessitats individuals. Segons les principals guies de pràctica clínica, els tractaments recomanats inclouen:

• Teràpia psicològica
La teràpia cognitivoconductual (TCC) ha demostrat eficàcia en el maneig dels símptomes, especialment en la millora de les habilitats d’organització, planificació i control d’impulsos.

• Reeducació psicopedagògica
La reeducació psicopedagògica és una intervenció orientada a potenciar les habilitats acadèmiques i les funcions executives que poden estar afectades pel TDAH.

Es treballen aspectes com l’atenció sostinguda, la memòria de treball, la planificació, l’organització, la gestió del temps i les tècniques d’estudi. També s’ensenyen estratègies per millorar la comprensió lectora, l’expressió escrita i el raonament matemàtic, quan cal.

L’objectiu és dotar l’infant o adolescent d’eines pràctiques que li permetin guanyar autonomia, millorar el rendiment acadèmic i reduir la frustració associada a les dificultats escolars.

• Intervencions educatives
Les adaptacions escolars i l’aplicació d’estratègies d’ensenyament específiques faciliten l’aprenentatge i afavoreixen el desenvolupament acadèmic.

• Intervencions familiars
L’orientació i formació als pares i cuidadors, juntament amb l’entrenament en tècniques de maneig conductual, contribueixen a una evolució favorable i proporcionen eines eficaces per acompanyar l’infant.

• Psicofarmacologia
En molts casos, la medicació és recomanable per reduir els símptomes nuclears del trastorn: dèficit d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat.

Per tot això, és fonamental una detecció precoç i una avaluació acurada per part de professionals especialitzats. Una identificació primerenca permet iniciar una intervenció adequada i individualitzada, fet que millora significativament el pronòstic i la qualitat de vida de l’infant o adolescent i del seu entorn familiar.

Actualment disposem de tractaments amb sòlida evidència científica i, en la majoria dels casos, amb el suport i l’abordatge adequats, l’evolució és favorable. Una intervenció precoç no només redueix els símptomes, sinó que també afavoreix el desenvolupament de les capacitats personals, acadèmiques i socials.