La primera infància

És l'etapa evolutiva que comprèn des del naixement fins a l'etapa preescolar.

És un dels moments del desenvolupament amb major capacitat de canvi ja que el cervell encara s'està formant. En aquests anys un ésser indefens i sense capacitat per sobreviure es converteix en un nen que pensa i s'emociona, que parla i corre, que es relaciona i comença a utilitzar les seves experiències.

Qualsevol problema té ara una més fàcil solució, és el millor moment per poder prevenir, detectar, diagnosticar i tractar qualsevol trastorn neurobiològic i / o psicoeducatiu.

Alimentació


Alteracions de les conductes educatives alimentàries

 

Un patró anòmal d'alimentació, la preocupació pel pes o les malalties que produeixen pèrdua de pes posen en alerta als pares, que busquen molts cops angoixats solucions per fer menjar al nen. Moltes vegades els pares no disposen de nocions adequades d'alimentació o les estableixen massa rígides, insisteixen excessivament en els modals o en la disciplina, o presenten angoixa.

Tot això els condueix a persuadir-lo, distreure'l, sobornar-lo, inventar jocs molt singulars, atemoritzar-lo, castigar-lo, donar-li menjars entre hores o deixar-lo escollir el menú. Aquestes accions generalment mantenen el problema. Els mètodes negatius generen aversió a les hores de menjar, i els altres mètodes fan entendre al nen que pot manipular l'entorn i disposar de la seva atenció quan no menja bé. Cal flexibilitzar les fites alimentàries, no mostrar ansietat, tindre horaris en l'alimentació, no donar menjars entre hores, mostrar naturalitat en els àpats, elogiar la bona conducta, fer atractiu el menjar, respectar la tolerància als aliments, les petites aversions, i el procés de reafirmació del nen en el menjar propi de cada etapa.

Les pautes educatives i són imprescindibles a aquest procés, en el que fàcilment els nens poden acabar aprenent que les hores de menjar són l'ambient ideal per cridar l’atenció.

Rebuig al menjar

 

El recent nascut pot presentar irritabilitat, rebutjant la succió quan se li dona el pit, plorant o mossegant. És normal la presència d’un període d’adaptació, però pot generalitzar-se, produint rebuig a mamar. Cal diferenciar-ho de la irritabilitat dels còlics, la irritabilitat per problemes en la succió i els plors de demanda.

També trobem lactants que no mostren interès pels aliments i no els reclamen. Pot indicar majoritàriament la presència d’un nen plàcid, encara que també pot ser un símptoma de retard.

La somnolència pot fer rebutjar l'aliment i és normal als dos primers mesos,  més tard, i també normal, pot aparèixer en lactants que hagin obtingut l'aliment més ràpidament.  Pot ser anòmala si apareix de forma brusca, o si és conseqüència a una immaduresa.

El rebuig al menjar pot ser anòmal si apareix de sobte o és selectiu.

Ens podem trobar un rebuig normal a les necessitats calculades, però si es força l'alimentació pot empitjorar, i es molt millor respectar un petit període adaptatiu.

No confonguem rebuig al menjar amb la pèrdua de temps o l'aversió a presentacions i aliments específics.

Dins la primera infància el rebuig s'aprèn abans que el plaer, acompanya al desenvolupament del jo del nen, al desig d'independència i de practicar noves habilitats, i es manté per captar l'atenció de l'entorn. El fet que el nen no mengi espanta als pares en termes del seu creixement, i fa que adoptin una dinàmica angoixant envers el menjar o amb excés d'atenció al nen, fet que desencadena i manté el rebuig a menjar, en un nen que troba el context idoni per captar l'atenció. Tanmateix si es tenen pautes rígides sobre el menjar, i per tant ansietat de complir-les, tot això influirà i molt negativament en el desig de menjar del nen. El tractament inclou essencialment pautes educatives per pares.

Vòmits funcionals

 

Tant en el nounat com en el lactant els vòmits poden ser normals. Si són abundants i repetits i s'acompanyen d'una pèrdua de pes o d'una alteració de l'estat general poden ser senyal de malaltia (estenosi de pílor, oclusió intestinal, hèrnia hiatal, malaltia general com una infecció, gastroenteritis, etc.).

En el primer any de vida els vòmits més freqüents es produeixen per errors alimentaris. Solen ser deguts a una sobrealimentació produïda per la inquietud dels pares a satisfer la gana del lactant: preses massa abundants o massa freqüents o per introducció massa precoç d'alguns aliments. També pot passar, encara que és poc freqüent, que els vòmits siguin conseqüència d'una subalimentació per un aport insuficient, ja sigui en quantitat (biberons insuficients en nombre o en volum) o en qualitat (llets artificials massa diluïdes).


La presència de vòmits en la primera infància, descartada una malaltia pediàtrica, pot ser freqüent en nens temperamentalment ansiosos i amb tendència a somatitzar. Aquests nens que en general a partir dels dos anys poden arribar a presentar vòmits repetits durant dies consecutius, necessiten habitualment d'atenció psicofamiliar.

Mericisme i pica

 

El mericisme és una afectació en la qual el nen retorna els aliments de l'estómac fins a la boca, vomitant o regurgitant, i els torna a mastegar, de forma repetitiva, existint el risc de pèrdua de pes i desnutrició. Generalment s'inicia a partir dels 3 mesos d’edat, després d'un període de digestió normal. El nen presenta aquests episodis durant al menys un mes, i lluny d'ocasionar-li fàstic o pertorbació, sembla produir-li plaer, i entre episodis mostra irritabilitat i gana. Són nens amb molt estat d'alerta i desperts. Descartant causes físiques, s'acostuma a associar a la falta d’estimulació del bebè, a l'estrés, a les  dificultats de relació, o ser part d'un quadre de retard mental.

La pica consisteix en la ingestió de substàncies no comestibles desajustada evolutivament, sense rebuig als aliments. No l'hem de confondre amb l'exploració que fa el nen, ni amb l' inici de la dentició. Descartades les causes mèdiques, pot produir-se per factors emocionals, o formar part d'un quadre més ampli de trastorn del desenvolupament o retard mental.

 

El mericisme és una afectació en la qual el nen retorna els aliments de l’estómac fins a la boca, vomitant o regurgitant, i els torna a mastegar, de forma repetitiva, existint el risc de pèrdua de pes i la desnutrició. Generalment s’inicia a partir dels 3 mesos d’edat, després d’un període de digestió normal. El nen presenta aquests episodis durant al menys un mes, i lluny d’ocasionar-li fàstic o pertorbació, sembla produir-li plaer, i entre episodis mostra irritabilitat i gana. Són nens amb molt estat d’alerta i desperts. Descartant causes físiques, s’acostuma a associar a la falta d’estimulació del bebè, a l’ estrés o dificultats de relació, o ser part d’un quadre de retard mental.

La pica consisteix en la ingestió de substàncies no comestibles desajustada evolutivament, sense rebuig als aliments. No l’hem de confondre amb l’exploració que fa el nen, ni amb l’ inici de la dentició. Descartades les causes mèdiques, pot produir-se per factors emocionals, o formar part d’un quadre més ampli de trastorn del desenvolupament o retard mental.

Restrenyiment i diarrea funcionals

 

El restrenyiment és una alteració en el ritme habitual de defecació, amb augment en la consistència. El patró de defecació varia segons el nen i l'alimentació. En nadons és anòmal menys d'un cop al dia i consistent, en més grans, fins 3 dies sense evacuar i compacte  i en general té més importància si hi ha evacuacions doloroses, dolor abdominal, sang, desgana, cansament o vòmits. Descartades causes mèdiques, es deu a desordres en horaris de menjar, mal aprenentatge d'hàbits, retirada del bolquer inadequada i en grans també per vergonya, falta de seguretat o desgana d'abandonar activitats.

La diarrea és un augment del número de vegades d'evacuació, de forma líquida. S'ha de distingir de les sis primeres setmanes de vida on es fa una transició gradual a les deposicions normals;  la defecació dins la lactància és tova i freqüent, i en lactància natural, de poca consistència i d'elevada freqüència després dels àpats. Descartades causes mèdiques, pot ser degut a hàbits alimentaris inadequats i a l'ansietat de la mare envers les defecacions del fill, transmetent així ansietat al nen, essent causa d'un possible problema en aquest sentit i provocant que el fals trastorn físic es mantingui. El tractament aborda pautes conductuals i educatives que potenciïn uns bons hàbits alimentaris i de control esfinterial, sense oblidar una actitud educativa apropiada de tot l'entorn.

La informació proporcionada en aquesta web, es només per el seu coneixement general i no és substitut de consells mèdics o professionals per a condicions mèdiques especifiques. Vostè no ha d’utilitzar aquesta informació per a diagnosticar o tractar cap problema de salud o malaltia sense consultar amb un professional mèdic.

Web actualitzada el dimarts 12 desembre 2017, 17:46